Matarile

Parem de parlar, es fa un sil.lenci i ens quedem mirant-nos, poc a poc t’acostes i em fas un petó.

És exactament com el recordava.

Lentament les nostres boques es comencen a buscar i s’acosten i es separen, i gairebé es toquen i es tornen a separar, et mossego suaument el llavi superior i giro el cap i poc a poc m’acosto per l’altre cantó, m’agafes del coll i els teus dits es barregen amb els meus cabells i les nostres llengues es toquen després de tants dies, es tornen a separar, i ara em mossegues el llavi inferior i ens mirem tímidament, sense deixar de jugar i se’m escapa un somriure.

No estic incòmode, ni estànya, no me’n penedeixo d’haver vingut.

I ja no cal parlar de res, amb aquest petó s’acaba un llenguatge i en comença un altre…

Estava molt i molt trista, d’aquells dies que t’envaeix al cos un sentiment de tristesa absoluta i només desitges plorar i plorar. I això feia,  les llàgrimes no paraven una rere l’altre, em relliscaven per les galtes com si caiguessin d’una muntanya on s’està fonent la neu de tot l’hivern.
Arribava l’hora d’entrar a treballar i allà estava jo, dins el cotxe davant de la feina incapaç de moure’m. Volia  parar de plorar, no em podien veure així, no em podia emportar els problemes a la feina, tenia que desconnectar, però no podia, les llàgrimes no paraven!
Vaig decidir donar un tomb per veure si se’m desinflava la cara congestionada i vermella, vaig caminar vorejant el mar pel passeig , però les ganes de plorar no se’m passaven així que vaig seure a un banc davant del mar, el sol estava sortint anunciant un dia preciós però allà seguia  jo…amb la meva plorera desenfrenada.
De sobte un home va seure al meu costat, semblava un indigent, feia molta pudor però tenia uns ulls blaus preciosos i cara de bona persona, no se perquè no em va fer por.
Em va mirar dolçament i va posar la mà dins la seva butxaca i  va treure una polsera, de ferro rígid gastat  amb pedres verdes i  grogues, era molt bonica!
“És per tu” em va dir.
“Polsa-te-la, ja veuràs que avui t’ajudarà, deixaràs de plorar mentre la portis, però quan surtis de la feina te l’has de treure, si has de plorar més plora perquè sinó les llàgrimes se’t podriran a dins. D’aquí un temps quan el motiu per el qual plores hagi desaparegut has de regalar la polsera a un altre persona que la necessiti i així seguirà consolant a la gent per sempre”
Ara el temps ha passat i aquell disgust també va passar i com el indigent em digué vaig regalar la polsera un dia jo també, així que potser algun dia que estigueu molt i molt tristos caurà a les vostres mans la polsera ploramiques.