Matarile

Frases que m’agraden

matarile — Wed, 14 Jan 2009 20:38:44 +0000

Un vaso medio vacío de vino es también uno medio lleno, pero una mentiras a medias, de ningún modo es una media verdad.

Jean Cocteau

Posted in Uncategorized

Los amantes

matarile — Tue, 16 Sep 2008 19:55:34 +0000

¿Quién los ve andar por la ciudad
si todos están ciegos ?
Ellos se toman de la mano: algo habla
entre sus dedos, lenguas dulces
lamen la húmeda palma, corren por las falanges,
y arriba está la noche llena de ojos.

Son los amantes, su isla flota a la deriva
hacia muertes de césped, hacia puertos
que se abren entre sábanas.
Todo se desordena a través de ellos,
todo encuentra su cifra escamoteada;
pero ellos ni siquiera saben
que mientras ruedan en su amarga arena
hay una pausa en la obra de la nada,
el tigre es un jardín que juega.

Amanece en los carros de basura,
empiezan a salir los ciegos,
el ministerio abre sus puertas.
Los amantes rendidos se miran y se tocan
una vez más antes de oler el día.
Ya están vestidos, ya se van por la calle.
Y es sólo entonces
cuando están muertos, cuando están vestidos,
que la ciudad los recupera hipócrita
y les impone los deberes cotidianos.

Julio Cortázar

Una nit d’estiu

matarile — Sat, 13 Sep 2008 22:07:12 +0000

Parem de parlar, es fa un sil.lenci i ens quedem mirant-nos, poc a poc t’acostes i em fas un petó.

És exactament com el recordava.

Lentament les nostres boques es comencen a buscar i s’acosten i es separen, i gairebé es toquen i es tornen a separar, et mossego suaument el llavi superior i giro el cap i poc a poc m’acosto per l’altre cantó, m’agafes del coll i els teus dits es barregen amb els meus cabells i les nostres llengues es toquen després de tants dies, es tornen a separar, i ara em mossegues el llavi inferior i ens mirem tímidament, sense deixar de jugar i se’m escapa un somriure.

No estic incòmode, ni estànya, no me’n penedeixo d’haver vingut.

I ja no cal parlar de res, amb aquest petó s’acaba un llenguatge i en comença un altre…

La pulsera ploramiques

matarile — Fri, 05 Sep 2008 20:54:14 +0000

Estava molt i molt trista, d’aquells dies que t’envaeix al cos un sentiment de tristesa absoluta i només desitges plorar i plorar. I això feia, les llàgrimes no paraven una rere l’altre, em relliscaven per les galtes com si caiguessin d’una muntanya on s’està fonent la neu de tot l’hivern.
Arribava l’hora d’entrar a treballar i allà estava jo, dins el cotxe davant de la feina incapaç de moure’m. Volia parar de plorar, no em podien veure així, no em podia emportar els problemes a la feina, tenia que desconnectar, però no podia, les llàgrimes no paraven!
Vaig decidir donar un tomb per veure si se’m desinflava la cara congestionada i vermella, vaig caminar vorejant el mar pel passeig , però les ganes de plorar no se’m passaven així que vaig seure a un banc davant del mar, el sol estava sortint anunciant un dia preciós però allà seguia jo…amb la meva plorera desenfrenada.
De sobte un home va seure al meu costat, semblava un indigent, feia molta pudor però tenia uns ulls blaus preciosos i cara de bona persona, no se perquè no em va fer por.
Em va mirar dolçament i va posar la mà dins la seva butxaca i va treure una polsera, de ferro rígid gastat amb pedres verdes i grogues, era molt bonica!
“És per tu” em va dir.
“Polsa-te-la, ja veuràs que avui t’ajudarà, deixaràs de plorar mentre la portis, però quan surtis de la feina te l’has de treure, si has de plorar més plora perquè sinó les llàgrimes se’t podriran a dins. D’aquí un temps quan el motiu per el qual plores hagi desaparegut has de regalar la polsera a un altre persona que la necessiti i així seguirà consolant a la gent per sempre”
Ara el temps ha passat i aquell disgust també va passar i com el indigent em digué vaig regalar la polsera un dia jo també, així que potser algun dia que estigueu molt i molt tristos caurà a les vostres mans la polsera ploramiques.

No te salves

matarile — Thu, 04 Sep 2008 22:32:14 +0000

No te quedes inmóvil
al borde del camino
no congeles el júbilo
no quieras con desgana
no te salves ahora
ni nunca
no te salves
no te llenes de calma
no reserves del mundo
sólo un rincón tranquilo
no dejes caer los párpados
pesados como juicios
no te quedes sin labios
no te duermas sin sueño
no te pienses sin sangre
no te juzgues sin tiempo

pero si
pese a todo
no puedes evitarlo
y congelas el júbilo
y quieres con desgana
y te salvas ahora
y te llenas de calma
y reservas del mundo
sólo un rincón tranquilo
y dejas caer los párpados
pesados como juicios
y te secas sin labios
y te duermes sin sueño
y te piensas sin sangre
y te juzgas sin tiempo
y te quedas inmóvil
al borde del camino
y te salvas
entonces
no te quedes conmigo.

Mario Benedetti

Sobre rodes

matarile — Wed, 30 Jul 2008 17:28:44 +0000

Ultimament sento que les coses van bé, que estic bé, que els propòsits que em faig, d’una punyetera vegada, es van complint i això em fa sentir bé. 
Sempre havia pensat que no tinc voluntat, cap ni mica i ves per on, potser m’he fet gran, potser la tenia amagada, no se pas que era, però que carai, SI que en tinc!
Fa sis mesos que no fumo (no m’ho puc ni creure encara), els meus quilets m’han costat però no es pot tenir tot, mica en mica els perdré. Crec que és una de les millors decisions que he pres mai, tot hi que quan surto per la nit, de tant en tant encara em venen unes ganes irresistibles de fumar. És aleshores quan em molesta el dimoniet dient, que total no fumava tant, que d’alguna cosa hem de morir, que no ha estat tant difícil deixar-ho i que ho podría tornar a deixar quan volgués…però de moment, encara aguanto i al matí següent quan desperto penso “que bé que ahir no vas fumar”.
He aprovat totes les assignatures de les quals em vaig matricular al febrer.
He aprovat el curs intensiu de francés i només he faltat tres dies de vint!!!
Tinc per davant cinc setmanes de vacances!!!
Així que aquest 2008 està anant fantàsticament bé i perquè sempre escriure coses tristes?
Avui només vull dir que sí, que crec que li he agafat el “truquillu” a aquesta vida i bé, no se que pensaré demà…però ara per ara, tot va…sobre rodes”.

I ni en somnis…

matarile — Tue, 08 Jul 2008 13:10:37 +0000

I quants mesos fa que estic així? I vas i vens, però no marxes del meu cap…i de veritat que no entenc que em passa amb tu. I que em tingut? Gairebé res, em estat junts dues nits i poc més…
Disgustos, males paraules, tristor…si es que no ho entenc, segueixo capficada en la idea de que estem fets l’un per l’altre i no se en que em baso per creure tant fermament en això.
Suposo que és l’energia, l’energia que hi ha hagut entre nosaltres les poques vegades que em estat junts, la forma d’abraçar-me mentre pensaves que estava dormint, o no se…o potser estic enamorada d’una idea, perquè tampoc et conec tant com per estimar-te de veritat i potser m’ho faig tot jo.
Potser és el “no” que no puc acceptar, potser és només el desig de tenir-te i després si et tingués em desil•lusionaria. I no entenc perquè ho vas tallar així tant ràpid, sense donar una oportunitat a ni que això comencés…
M’agrada adormir-me pensant en tu, a veure si en somnis passa el que no passa en la realitat…però ni en somnis no et trobo…

Marona

matarile — Wed, 16 Apr 2008 15:27:48 +0000

Té quasi 71 anys, però no ho sembla. Em va tenir amb 40 i ho recomana a totes les dones, diu que tenir-me gran la va fer jove! I no sé si és perquè m’estic fent gran o que aquests dies ella té la pressió alta, però m’han vingut idees al cap molt tristes…sí, sí ja sé que no he de pensar amb aquestes coses, però és que són tant difícils de controlar els pensaments…I això, que últimament penso que jo sense aquesta dona no podria viure, que és una de les columnes que aguanta la meva casa, nevi o troni, ella sempre està allà. Quan de cop m’escolto i veig que estic una mica tristona vaig corrent a veure-la. Quan arribo em deixa unes espardenyes perquè estigui més còmode, em fa el dinar i després seiem al sofà a prendre una infusió. Jo faig veure que miro la tele i ella que llegeix el diari, però en cinc minuts ja estem parlant de qualsevol cosa. Li tinc força confiança per l’edat que ens portem i és que ella és, en molts aspectes, una noia jove atrapada en un cos de 71 anys. Sempre diu que va néixer massa aviat i en part te raó. Intentaré estar al màxim al seu costat ara que puc i no pensar en coses que només em fan entristir. A més com diu un dels meus àngels: “Les nostres mares dormen en formol, així que no t’has de preocupar”.

Per res

matarile — Mon, 07 Apr 2008 10:17:30 +0000

Ahir vaig escriure un sms esperant resposta i no la vaig tenir. Avui no ha sortit el sol i aquest cap de setmana no ha passat res especial, però tot i així estic contenta!
Molt i molt contenta. Suposo que he arribat a aquest equilibri fantàstic de no necessitar que algú em digui que sóc especial per sentir que ho sóc, no necessitar el sol per riure, d’estar contenta perquè si, perquè la vida és un regal.
Cada dia es pot començar de zero i el sol torna a sortir, cada dia…
Bon dia!:)

Àngels

matarile — Fri, 04 Apr 2008 11:11:37 +0000

Per part dels meus pares vaig rebre una educació cristiana, em van batejar, vaig fer la comunió i, fins i tot, la confirmació. Ells són creients i això em van ensenyar. Amb l’edat, com és natural, et vas plantejant si és veritat o no tot això de que existeix un ésser superior o si és una necessitat que té l’home a creure en alguna cosa.

Sincerament, no penso massa en el tema, crec que no sóc creient, però també crec que si sentís per megafonia que acaben de segrestar el vol en el que estic viatjant, em posaria a resar tot el que sé. Així que la meva relació amb Déu seria una mica interessada…

Però degut a aquesta educació que tinc “de sèrie”, no puc evitar creure amb els àngels…però no els que tenen els cabells rossos, ulls blaus i porten ales, nooo aquests no!

Crec en els àngels de carn i os, poden anar disfressats de moltes maneres, n’hi ha que van amb moto, n’hi ha que van a peu, amb ulleres o sense, en fi…tampoc no els reconeixereu per la roba que porten sinó perquè es preocupen tant dels altres que de vegades s’obliden d’ells mateixos! Els hi agrada molt parlar les coses i gens estar enfadats!

El més increïble dels àngels és que ells no ho saben que ho són, de vegades van preocupats per la vida i sentint-se insegurs, pensant si son bons realment, comparant-se amb el primer saldo que passa i veient-se inferiors…ai si ells sapiguèssin com són de fantàstics!
Una abraçada ángels! No sabeu com us estimo!!!

La meva nina

matarile — Tue, 18 Mar 2008 20:07:17 +0000

Encara recordo quan em van dir: “La Marta està esperant una nena, seràs tieta” i jo que no entenia com amb 10 anys es podia ser tieta…
A la meva classe ningú no era tiet o tieta de ningú, en fi, era una mica estrany però jo estava contenta, tindria una nina, una nina de veritat!.
Vaig retallar fotos de nadons, anuncis de bolquers i articles sobre nens petits que trobava a les revistes i li vaig fer una mena d’àlbum-collage a la meva germana, per tal d’ajudar-la a conèixer el nou món que li venia a sobre.

Recordo que van venir a mig matí a buscar-me a l’escola, per anar a veure-la, tota la classe mirant com agafava l’abric i la cartera i marxava, amb el cap ben alt, a veure a “la meva neboda”.

Tenia el cap amb forma de cogombre i una ferida a la galta dreta, degut a que va néixer molt grossa i la van haver de treure amb fòrceps. Però era tant bonica!
“Es diu Mireia, em va dir la meva germana, la vols agafar?” Quina emoció! Recordo que em van fer seure al llit de l’acompanyant que hi ha a les clíniques i em van posar una tovallola a sobre el braç, ja que era tant prima que se’m hagués escorregut, aleshores la meva mare me la va posar suaument a sobre els braços; Quina cosa més bonica pensava, estava emocionada, era millor que l’últim nenuco que m’havien portat els reis, menjava, cagava i plorava sense piles!

Poc a poc la nina va anar creixent i jo amb ella, de vegades em feia preguntes que em feien posar de tots colors… Totes les coses que m’agradaven a mi, li agradaven a ella, com una germana petita que còpia fidelment a la seva germana gran.

Ara aquella nina està a punt de fer 20 anys, no puc creure com passa el temps, és tant gran ja i tant responsable, i amb molts menys pardals dels que tenia jo al cap a la seva edat.
Estic molt orgullosa d’ella!
Ella és la germana petita que mai vaig tenir, ella és i serà sempre, la meva nina!!!