Matarile

Ultimament sento que les coses van bé, que estic bé, que els propòsits que em faig, d’una punyetera vegada, es van complint i això em fa sentir bé. 
 Sempre havia pensat que no tinc voluntat, cap ni mica i ves per on, potser m’he fet gran, potser la tenia amagada, no se pas que era, però que carai, SI que en tinc!
Fa sis mesos que no fumo (no m’ho puc ni creure encara), els meus quilets m’han costat però no es pot tenir tot, mica en mica els perdré. Crec que és una de les millors decisions que he pres mai, tot hi que quan surto per la nit, de tant en tant encara em venen unes ganes irresistibles de fumar. És aleshores quan em molesta el dimoniet dient, que total no fumava tant, que d’alguna cosa hem de morir, que no ha estat tant difícil deixar-ho i que ho podría tornar a deixar quan volgués…però de moment, encara aguanto i al matí següent quan desperto penso “que bé que ahir no vas fumar”.
He aprovat totes les assignatures de les quals em vaig matricular al febrer.
He aprovat el curs intensiu de francés i només he faltat tres dies de vint!!!
Tinc per davant cinc  setmanes de vacances!!!
Així que aquest 2008 està anant fantàsticament bé i perquè sempre escriure coses tristes?
Avui només vull dir que sí, que crec que li he agafat el “truquillu” a aquesta vida i bé, no se que pensaré demà…però ara per ara, tot va…sobre rodes”.

I quants mesos fa que estic així? I vas i vens, però no marxes del meu cap…i de veritat que no entenc que em passa amb tu. I que em tingut? Gairebé res, em estat junts dues nits i poc més…
Disgustos, males paraules, tristor…si es que no ho entenc, segueixo capficada en la idea de que estem fets l’un per l’altre i no se en que em baso per creure tant fermament en això.
Suposo que és l’energia, l’energia que hi ha hagut entre nosaltres les poques vegades que em estat junts, la forma d’abraçar-me mentre pensaves que estava dormint, o no se…o potser estic enamorada d’una idea, perquè  tampoc et conec tant com per estimar-te de veritat i potser m’ho faig tot jo. 
Potser és el “no” que no puc acceptar, potser és només el desig de tenir-te i després si et tingués em desil•lusionaria. I no entenc perquè ho vas tallar així tant ràpid, sense donar una oportunitat a ni que això comencés…
M’agrada adormir-me pensant en tu, a veure si en somnis passa el que no passa en la realitat…però ni en somnis no et trobo…