Té quasi 71 anys, però no ho sembla. Em va tenir amb 40 i ho recomana a totes les dones, diu que tenir-me gran la va fer jove! I no sé si és perquè m’estic fent gran o que aquests dies ella té la pressió alta, però m’han vingut idees al cap molt tristes…sí, sí ja sé que no he de pensar amb aquestes coses, però és que són tant difícils de controlar els pensaments…I això, que últimament penso que jo sense aquesta dona no podria viure, que és una de les columnes que aguanta la meva casa, nevi o troni, ella sempre està allà. Quan de cop m’escolto i veig que estic una mica tristona vaig corrent a veure-la. Quan arribo em deixa unes espardenyes perquè estigui més còmode, em fa el dinar i després seiem al sofà a prendre una infusió. Jo faig veure que miro la tele i ella que llegeix el diari, però en cinc minuts ja estem parlant de qualsevol cosa. Li tinc força confiança per l’edat que ens portem i és que ella és, en molts aspectes, una noia jove atrapada en un cos de 71 anys. Sempre diu que va néixer massa aviat i en part te raó. Intentaré estar al màxim al seu costat ara que puc i no pensar en coses que només em fan entristir. A més com diu un dels meus àngels: “Les nostres mares dormen en formol, així que no t’has de preocupar”.
Marona
2 Respostes fins ara »
RSS dels comentaris · TrackBack URI
ambcalma ha dit,
Abril 16, 2008 @ 4:11 pm
i quan no hi siguin, dins nostre hi hauran tots els consells, les abraçades, els petons, les mirades d’orgull… els records…
Mare, marona… sona molt dolç!
albert ha dit,
Abril 18, 2008 @ 10:33 pm
De fet jo no tinc aquesta relació amb el meu pare, cal dir que treballar al seu costat és molt dur, es una batalla constant, però m’adono que la paciencia que procesa cap a mi és infinita, una paciencia que et ben juro no tindra ningu amb mi. Molt macu l’escrit, em sento identificat. Felicitats!